S’ha parlat molt en els darrers anys de l’envelliment de la població i, per tant, de l’augment de l’esperança de vida, gràcies, en gran mesura, a l’existència i accés a un sistema sanitari capaç d’augmentar la supervivència de les persones. Aquesta situació genera també l’evolució de la cronicitat, que necessita d’una gestió més complexa però cada vegada més inclusiva. Les persones, cada vegada més, volem formar part de les nostres decisions clíniques perquè aquestes s’ajustin als nostres valors i preferències. L’expressió d’aquest canvi es pot veure en la generació de procediments que busquen regular/anticipar/exposar aquestes preferències: documents com el de “Voluntats anticipades”, la planificació de decisions anticipades i, en l’actual Llei Orgànica 3/2021, de 24 de març, la inclusió de la regulació de l’eutanàsia (LORE).

Però quan parlem de la cura de la persona dependent, ens referim, en la majoria dels casos, a la cura que es realitza des de la llar. Aquesta decisió comença a complicar-se amb la situació de canvi social que estem vivint les famílies, cada vegada més petites i disseminades en el territori, i la cronicitat i l’augment de persones que arriben a edats molt avançades.

Fa uns anys, es va crear la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència (LAPAD), destinada a tots els ciutadans. En ella, per primera vegada, es reconeix el treball que fan les persones que cuiden en el domicili i se’ls dota d’una cartera de serveis i prestacions segons el grau reconegut a la persona. Com tots sabem, la falta de dotació de recursos econòmics suficients a aquesta llei ha fet que el seu abast sigui insuficient per a tota la població dependent.

Si ens fem a nosaltres mateixos la pregunta de com volem ser cuidats en cas d’experimentar una situació de dependència, segurament la majoria voldríem seguir vivint a la nostra casa, envoltats dels nostres i portant una vida el més semblant a la situació prèvia a ser dependents. La qüestió és, si arribada aquesta situació, podríem continuar amb el nostre projecte de vida. Pot ser que la nostra xarxa social no pugui donar-nos les atencions necessàries, els nostres recursos econòmics no siguin suficients, el nostre espai domèstic no s’adapta a la nova realitat…

Sigui quin sigui el nostre itinerari en la vida, és important que prenguem consciència de la importància de plasmar per escrit com volem ser cuidats, què ens defineix com la persona que som i com volem viure més enllà de les decisions estrictament sanitàries. Elaborar, per tant, el nostre pla de cures per assegurar-nos la continuïtat de la nostra autodeterminació en els casos en què la nostra capacitat cognitiva estigui alterada. I alliberar als nostres cuidadors de prendre decisions complexes que poden fer més difícil el seu paper. Davant aquesta situació, es crea la Llei 8/2021, de 2 de juny, per la qual es reforma la legislació civil i processal per al suport a les persones amb discapacitat en l’exercici de la seva capacitat jurídica, les figures legals passen a ser figures de suport, donant més autonomia a les decisions de la persona. D’altra banda, és essencial que, per part de les institucions i els professionals que treballen en elles, es comprengui la importància de posar en el centre de l’atenció a la persona i les seves decisions.

Basat en l’article de Núria Santacalina (Treballadora Social i Coordinadora de Projectes de Vida de la Residència i Centre de Dia El Palauet de Sant Feliu) per Geriatricarea